En primer lloc cal assenyalar que Sòcrates defensava la capacitat de tots els homes d'accedir al coneixement i a la veritat absolut, inqüestionable i universal, en contra del relativisme epistemològic dels sofistes, en virtut del qual cada home és la mesura de totes les coses i té una opinió diversa però igualment acceptable; com que tots els homes tenen aquestes capacitat potencial, cal aplicar la maièutica (mètode inductiu per fer "parir" o aflorar la veritat com una llevadora intel•lectual, a través d'un joc de pregunta i resposta contínues des d'una suposada i fingida ignorància, la qual cosa es coneix com a ironia socràtica. Així, cada home descobreix les veritats matemàtiques o d'altres veritats universals, tal com passa quan Sòcrates ajuda al seu esclau Menó a fer una sèrie de raonaments aritmètics i geomètrics. Això significa, igualment, que tots els homes disposen d'idees universals sobre diversos àmbits, encara que no en siguin conscients.
Contràriament a això, la teoria del coneixement platònica relaciona la presència dels conceptes universals a l'ànima humana gràcies a la teoria de la reencarnació, procedent de les doctrines òrfico-pitagòriques, la qual cosa implica la preexistència i eternitat de l'ànima, la seva unió accidental al cos, l'oblit del coneixement anímic previ, i un procés consistent en rememorar recordar gràcies a la dialèctica. És a dir, que Plató posa en joc aspectes psicològics (la seva visió sobre l’ànima) i cosmològics o ontològics, ja que l’ànima prové d’un altre món, el de les idees, a banda de no considerar que tots els homes puguin arribar a totes les veritats, perquè només ho faran els filòsofs que hauran de governar, mentre altres classes d’homes en virtut de la seva ànima o bé vigilaran o bé produiran.
Pel que fa a la noció de veritat cal dir que Sòcrates i Plató, influït per ell, propugnen una veritat des de l'absolutisme i la universalitat, eternitat etc., igual succeeix als valors morals, com ara el bé.
Quant al procés d'adquisició de la veritat, Sòcrates usa la ironia i la maièutica, mentre Plató empra, principalment, la dialèctica platònica, per bé que Plató fa d'aquestes nocions conceptes, d'existència intramental; en canvi, Plató converteix aquestes nocions universals en ens d'existència plena, universal i, fonamental, extramental, eterna, que fonamenta l'existència imperfecta, caduca i transitòria de tots els ens que poblen un segon món, anomenat sensible perquè és perceptible només a través de les nostres facultats sensorials, imperfectes i fal•libles, en comparació amb l' intel•lecte i tot allò lligat amb l'ànima.
Sòcrates defensa, des del punt de vista moral, l' intel•lectualisme moral o la doctrina que qui fa el mal ho fa per ignorància, és a dir, que hi ha una relació necessària entre coneixement i ètica, de tal manera que qui és savi, és bo i, necessàriament, feliç. Aquestes idees van comportar la condemna de Sòcrates a causa del suposat fet que corrompia la joventut amb doctrines impies o no respectuoses amb els déus. La virtut és en Sòcrates el coneixement, ja que ningú obra malament de manera conscient, el vici o la falta és, així doncs, ignorància. Pel que fa a Plató, aquestes teories ètiques estan vinculades, en contra de l' igualitarisme social i psicològic de Sòcrates, en diversitats d'ànimes i de tendències en aquestes ànimes. Això comporta, en Plató, les diferents funcions socials que pertoquen a cada individu per natura i de manera inamovible, les quals, regides de manera jeràrquica o piramidal, contribueixen a la preservació de la ciutat ideal concebuda per aquest filòsof. En aquest sentit, cal dir que ni Plató ni Sòcrates van voler participar a la política per bé que Plató sí va voler concebre un nou sistema de govern no democràtic sinó aristocràtic arran de l'experiència de la condemna a mort del seu mestre. En canvi, quant a la política, Sòcrates va acceptar plenament les lleis de la seva polis perquè considerava que tot ciutadà havia de complir-les, encara que fossin injustes, vist que aquest compliment feia viable la convivència de ciutadans, des d’un punt de vista no democràtic, ja que comporta demagògia sofista, però tampoc jeràrquic. L’estudi fonamental de Sòcrates és, doncs, l’epistemologia i l’ètica.
Per últim cal remarcar que tant Plató com Sòcrates, el seu mestre, privilegien la noció de raó (o logos) i el seu ús per a l’obtenció de coneixement veritable o no relatiu ni discutible, tancat..
