Dubtes Aristòtil: Cosmologia resum

Tant en Aristòtil com en Plató, el cosmos és una estructura jerarquitzada en dos graus o nivells d'ésser: el món elemental o sublunar i el món celeste o supralunar. El món sublunar està format per les esferes concèntriques dels quatre elements: la terra, com a element pesat en el centre, i a continuació l'aigua, l'aire i el foc, que, com a element lleuger, ocupa la perifèria d'aquest món o regió.

Els elements (i els cossos físics en virtut de l'element predominant) tenen, doncs, un lloc natural que els correspon per la seva pròpia naturalesa o essència material. Cap a aquest lloc es desplacen naturalment com un moviment rectilini ascendent (foc) o descendent (terra) i en aquest lloc (si cap agent exterior els pertorba), reposen immòbils espontàniament. Per això la terra pesada està necessàriament immòbil en el centre del món, el seu lloc natural. La terra és la regió del moviment violent, és a dir, aquell que té un agent exterior que violenta la tendència natural d'un cos; l'exemple més característic són els projectils; és també la regió del canvi de quantitat i de qualitat, del canvi substancial: la regió del naixement i de la mort.

El món celeste o supralunar està format, en canvi, per un element distint  superior: l'èter. La naturalesa de l'èter (en l'edat mitjana era anomenat "cinquena essència") és principi de moviment circular i uniforme, etern, i la mancança del seu contrari fa que en el món celeste estiguin absents els canvis de quantitat i qualitat i, per tant, no hi hagi canvi substancial (adaptat de l'obra Sobre el cel I, 2-4).

Ara bé, què existeix fora del món? Aristòtil havia dit (1, 9) que «les coses d'allà» són incorpòries, alienes al temps i a l'espai: fora de la primera esfera sobre la qual orbiten els planetes hi ha les entitats immaterials, intel-ligències pures que constitueixen l'estrat de l'ésser intel·ligible que en Aristòtil ocupava el lloc de les idees platòniques i que actuaven sobre el món celeste com a motors immòbils de les esferes (Metafísica XII, 8), a les quals movien «com fa un objecte estimat» (Metafísica XII, 7), és a dir, com a causa final, sense moviment per la seva banda.

Extret de LLEDÓ ÍÑIGO, emilio et alii, Història de la filosofia 2 Batxillerat [Projecte La Casa del Saber], Barcelona, Grup Promotor [Santillana], 2009,  p. 66.