Evocacions aristotèliques: potència i acte / matèria i forma

Plastilina

Argila

Cucs i papallones

Dubtes Aristòtil: Cosmologia resum

Tant en Aristòtil com en Plató, el cosmos és una estructura jerarquitzada en dos graus o nivells d'ésser: el món elemental o sublunar i el món celeste o supralunar. El món sublunar està format per les esferes concèntriques dels quatre elements: la terra, com a element pesat en el centre, i a continuació l'aigua, l'aire i el foc, que, com a element lleuger, ocupa la perifèria d'aquest món o regió.

Els elements (i els cossos físics en virtut de l'element predominant) tenen, doncs, un lloc natural que els correspon per la seva pròpia naturalesa o essència material. Cap a aquest lloc es desplacen naturalment com un moviment rectilini ascendent (foc) o descendent (terra) i en aquest lloc (si cap agent exterior els pertorba), reposen immòbils espontàniament. Per això la terra pesada està necessàriament immòbil en el centre del món, el seu lloc natural. La terra és la regió del moviment violent, és a dir, aquell que té un agent exterior que violenta la tendència natural d'un cos; l'exemple més característic són els projectils; és també la regió del canvi de quantitat i de qualitat, del canvi substancial: la regió del naixement i de la mort.

El món celeste o supralunar està format, en canvi, per un element distint  superior: l'èter. La naturalesa de l'èter (en l'edat mitjana era anomenat "cinquena essència") és principi de moviment circular i uniforme, etern, i la mancança del seu contrari fa que en el món celeste estiguin absents els canvis de quantitat i qualitat i, per tant, no hi hagi canvi substancial (adaptat de l'obra Sobre el cel I, 2-4).

Ara bé, què existeix fora del món? Aristòtil havia dit (1, 9) que «les coses d'allà» són incorpòries, alienes al temps i a l'espai: fora de la primera esfera sobre la qual orbiten els planetes hi ha les entitats immaterials, intel-ligències pures que constitueixen l'estrat de l'ésser intel·ligible que en Aristòtil ocupava el lloc de les idees platòniques i que actuaven sobre el món celeste com a motors immòbils de les esferes (Metafísica XII, 8), a les quals movien «com fa un objecte estimat» (Metafísica XII, 7), és a dir, com a causa final, sense moviment per la seva banda.

Extret de LLEDÓ ÍÑIGO, emilio et alii, Història de la filosofia 2 Batxillerat [Projecte La Casa del Saber], Barcelona, Grup Promotor [Santillana], 2009,  p. 66.

Dubtes Aristòtil: Hilemorfisme

HILEMORFISME

Segons Aristòtil, tota realitat física o tot èsser concret està composta o formada necessàriament i inseparablement per dos principis intrínsecs: matèria (hylé) i forma (morphé), és a dir, tot això afecta tota substància individual allò al qual podem aplicar atributs o predicats (dir-ne alguna cosa) però que no pot ser atribuits o predicat ell mateix a cap altra. Una substància és, doncs, quelcom que existeix per sí mateix. Així, com a substància individual en "Joan" és en "Joan" però no podem dir del Joan que sigui la "Pepeta". És a dir, tot èsser natural és el compost de matèria i forma. Aquesta composició té dos nivells:

1)


1.1 La matèria primera: aquell quelcom (aquella cosa) que roman o subjau, no compost i informe o amorf, que no pot patir descomposició perquè és essencialment i radical simple. És el nivell més baix del ser que comparteix tot allò que està determinat per alguna forma. És pura indeterminació, fonament i principi bàsic de tots i cadascun dels èssers, allò que resisteix a tot canvi i queda, com a substrat últim i únic. La matèria primera és, com la segona, pura capacitat d'èsser o POTÈNCIA. Aquesta matèria primera, que és eterna i incorruptible, no existeix com tal en el món real, no és cognoscible per sí mateix sinó que s'ha d'intuir i es coneix per la forma.

1.2 La forma substancial aporta o dóna les determinacions, delimitacions o conformacions que ordenen la matèria primera, allò que dóna l'ordre o estructura particular i intrínsec de cada substància. La forma substancial també s'anomena ESSÈNCIA, allò que cada cosa sigui el que és. La forma substacial posa en acte o determina la substància i per això és

En el procès d'abstracció que consisteix en eliminar tot element accesori i reuir tot allò que tenen en comú els individus d'una mateix espècie, s'arriba a captar per l'intel·lecte l'essència però NO existeixen separadament, perquè serien en aquest cas identiques a les IDEES platòniques.

En aquest nivell de composició, que és de consideració purament intel·lectual, podem situar els gèneres (animal) i les espècies (home). Tot això s'anomena SUBSTÀNCIA SEGONA i recull el concepte real però no separable dels èssers concrets, dóna allò universal i la seva essèncial.

2)

2.1 La matèria segona: és una concreció menys determinable (més oberta a la potencialitat pura, amb menys capacitat de ser qualsevol cosa).

2.2 La forma substancial: és allò que determina l'èsser concret amb el conjunt de trets o caràcters accidentals que el particularitzen dins la seva espècie.

En aquest nivell de composició, que sí és d'existèncial concreta, individual, hi ha cada substrat individual, la substància veritablement real, que és la SUBSTÀNCIA PRIMERA. Aquí hi hauria en Joan.

La substància primera, recull, però, la substància segona, que és obtinguda per abstracció.

Exemple


Quan diem Joan Llopis: diem animal i home (allò universal i distintiu, allò que fa allò que és), que no és cavall ni gos, sinò home. Però allò primer que diem i veiem és Joan Llopis, aquell que és ros, alt i gras, no en Josep Pérez, que, essent també animal i home, és bru, baix i prim (allò concret i particular dins cada espècie).

Esquemes comparatius Plató Aristòtil (imatges)

Plató i Aristòtil representats al fresc de Rafaello Sanzi de nom 'L'escola d'Atenes'. Plató assenyala el cel i Aristòtil indica amb la mà el terra: un gest simbòlic molt significatiu.
Aquí es poden consultar alguns esquemes que comparen de manera clara, entenedora i rigorosa les propostes aristotèlica i platònica.